Una gran mestra i amiga del Sambori, Pilar, ens ha passat aquest resum de la intervenció que va fer el mestre i pedagog Francesco Tonucci, conegut també com a Frato en la seua faceta de dibuixant, al IV Congrés d’Educació de l’Alcúdia que es va celebrar al setembre, i que volem compartir amb tots vosaltres.
El punt de partida de la xarrada va ser valent: només donar les gràcies als presents per haver assistit, assenyalava que ens pertoca denunciar els errors que com a mestres poguéssem estar fent.
Per què als xiquets no els agrada llegir? Els pares i mares sí que els ensenyen a parlar: per això els xiquets parlen. Comprovem, doncs, que l’aprenentatge familiar funciona. Però ensenyar a llegir i escriure recau més sobre l’escola. Un xiquet/a parla perquè en els primers mesos de vida creix en un món de paraules. Tota la família espera expectant les primeres paraules i en celebra amb entusiasme l’aparició, tot i que inicialment siguen inintel·ligibles. Tant se val, es valora l’intent de l’infant per comunicar-se enmig d’un ambient d’afecte. Els xiquets aprenen perquè els estimem.
Però amb la lectura passen coses ben diferents. Si és ridícul corregir un xiquet quan està començant a parlar, per què sí que s’ha de fer de manera tan exigent quan aprén a llegir? Amb la parla el que passa és: “no importa com, però comunica’t amb mi”; amb la lectura, no. Aleshores, quan li pregunten per què en general als xiquets no els agrada llegir, la primera resposta de Tonucci és: “I per què els hauria d’agradar?”.
I és que la lectura ha quedat molt associada a l’obligació. Per què costa tant proposar la lectura d’un llibre només pel gaudi que suposa? No, la lectura sembla que sempre ha d’anar lligada al deure: fes-ne un resum, un fitxa de lectura… de manera que el fet que un alumne puga simplement gaudir amb la lectura queda cada vegada més alié a l’escola. Posem per exemple que entrem a una sala d’espera i tot el món està llegint un llibre. Ens sorprendria, però ens arribaria a esgarrifar com si fos una pel·lícula de terror si comprovàssem que tots llegeixen el mateix llibre i damunt van per la mateixa pàgina. Doncs això passa en una aula. I damunt es demana que per al dia següent tots llegeixen les pàgines 13 i 14 i encara més, aquell dia Maria ens contarà davant de tots allò que ha llegit. Però si tots ho han llegit! Calen propostes i Tonucci en planteja dues de senzilles:
1. Cal trobar mestres, professorat que llegisca. Si el mestre no llig no pot ensenyar a llegir. Una persona a qui agrada llegir no té remei, llegeix, tan se val on i quan.
2. Recuperar la lectura en veu alta. No la lectura d’un conte en un moment determinat, que està molt bé. Si no la lectura diària i al llarg d’un temps d’un llibre. Aprendre a llegir és aprendre a esperar. Hem de saber construir l’espera, viure l’experiència d’escoltar. També a casa; llegir un llibre per acompanyar el moment previ de dormir es fa cada vegada menys. La lectura en veu alta en els primers anys de vida per alumnes preparats, que en gaudeixen, hauria de ser obligatòria no per llei sinó senzillament perquè ho assumim.
També cal repensar altres qüestions relatives a la lectura com el tema de la postura corporal o els espais per llegir. Les biblioteques mateix, sovint espai tancats: “és que furten els llibres”. Perdoneu, però és millor que es furten que no que es tanquen!
Respecte a les noves tecnologies advertia que continua poc tecnològic i diposita la seua confiança plena en la paraula. Tonucci es mostra prou distant més per desconeixement reconegut que per oposició declarada. Va ser molt prudent en contestar si la sociabilització pot veure’s minvada per les noves tecnologies i reconeixia certa por davant un possible augment de l’aïllament dels més joves.
Sí que va remarcar que per a ell l’escola més important és la infantil. Tot passa abans i per tant el problema no és preparar per allò que ve sinó com garantir allò que precedeix. I és que l’any més important per a la vida i l’adquisició del coneixement a partir de la relació és el primer. D’altra banda considera que voler avançar etapes no és positiu. Per norma general els mestres estan preocupats pel que vindrà després i enfadats amb els d’abans, entrant sovint en cercles de culpabilitat poc recomanables: al Batxillerat culpen l’ESO; a Secundària, la Primària; a Primària, la Infantil…
Va recordar el mestre Freinet i el text lliure. És important suggerir els alumnes la creació de textos lliures però només per escriure si realment troben alguna cosa que consideren d’interés i important compartir-la amb els altres. Aleshores és quan ho han d’aportar a l’escola i treballar sobre això. Tonucci és un enemic declarat dels deures els quals considera un abús, una invasió d’un terreny que no és nostre, són hores personals de l’alumne.
Per últim convida a rebel·lar-se. Els mestres sempre han sigut desobedients. “No he conegut mai ningú que anés a la presó o que perdés el seu treball per no respectar el currículum i menys un bon mestr@”. Una mala llei mai obligarà cap mestre a fer una mala escola. L’escola canviarà només si estem disposats a canviar-la.